CONCERT BON JOVI BARCELONA 2008

CONCERT DE BON JOVI A L'ESTADI OLIMPIC DE BARCELONA EL 1 DE JUNY DE 2008

Arribem a l'estadi cap a les 19:30 i anem cap a les nostres localitats al gol nord. Des d'aquest punt aquest és l'aspecte de l'estadi una hora abans de començar el concert

Aspecte de l'Estadi Olímpic una hora abans de l'inici del concert

i així estava el gol on ens trobàvem

Aspecte del gol oposat a l'escenari 1h abans del concert

Encara era de dia i el concert ja estava a punt de començar. Estàvem al gol però no vam trigar gaire en baixar a la gespa. Cinc minuts abans de les 9 ja estàvem rodejats de gent esperant que tot comencès. Sense molt protocol, força puntuals i quasi sigil·losament, van sortir en Bon Jovi i la resta del grup (Richie Sambora a la guitarra, Tico Torres a la bateria i David Bryan als teclats). I ràpidament, sense moltes paraules prèvies, van anar per feina. Tenien 25 cançons per endavant i més de 50.500 veus esperant a fer-se sentir. Com han vingut fent durant tota la gira, l'espectacle va començar amb Lost Highway, el primer single del seu darrer disc del mateix nom.

Instants previs a l'inici del concert

Tot seguit a Lost Highway, Bon Jovi i els seus van començar amb el repertori d'éxits que van acabar regalant als fans de tota la vida. Contrariament al que jo pensava, el concert va ser més un tribut als grans éxits i un regal als seguidors més antics que no una promoció del nou disc propiament dit. I d'això en vaig alegrar molt! Aquest repertori de clàssics va començar amb Born to be my baby, canço que m'agrada molt i que té una tornada que enganxa, i va continuar per You give love a Bad Name i Raise your Hands. Em va sobtar molt la força que té en directe Bad Name. Durant aquest inici de concert les cançons es succeïen a un ritme vertiginós. Havíem cantat quatre cançons i jo no m'havia quasi ni adonat.

Imatge de l'escenari durant el concert

A les pantalles gegants, Tico Torres i Bon Jovi d'esquena amb tota la gentada al davant

Pantalles gegants durant Have a nice Day. Per dos cops aquestes cares picarones ens van treure la llengua :)

Després de la contundent Have a nice day, un respir davant del que se'ns apropava amb Who says yo can't go home (també del disc Have a Nice Day). I un cop acabada aquesta cançó, una primera estrofa cantada a capella, de seguida acompanyada per 50000 veus més, indicava l'arribada del punt àlgid del concert. Era el moment de Livin' on a Prayer. Portavem ja quasi dues hores de concert. Dues hores que havien servit per deixar-se anar, per situar-se, per escalfar veu i músculs de cara a aquest moment que, per suposat, no va defraudar. Cinc minuts intensos de saltar i cantar fins a fregar l'afonia, de commoció general i d'entusiasme desbordat.

A la pantalla gegant central, David Bryan als teclats. A les laterals, Bon Jovi


I aquí Bon Jovi de més a prop, amb R. Sambora a l'esquerra i David Bryan d'esquena a la dreta (foto feta per una amiga d'una amiga situada ben a prop de l'escenari)

Una altra imatge de l'escenari

I al vídeo següent es pot veure i sentir l'últim minut de la cançó que va acabar de lliberar tota l'energia que encara restava als més de 50.000 que ens havíem aplegat a l'Estadi Olímpic.

Vídeo de la part final de la cançó Livin' on a Prayer

El torn dels bises va començar amb la famosa Always que va ser corejada de manera entusiasta seguida d'un dels himnes de la banda: Wanted dead or alive. La primera estrofa d'aquesta cançó va ser cantada únicament pel públic mentre que des de l'escenari només s'escapaven les notes dels instruments musicals. I vam acabar al ritme frenètic de Bad Medicine que va aixecar, per enèsima vegada, els ànims de tot l'estadi i que em va deixar una gran sensació de benestar i de conformitat. Havien tocat tots els clàssics durant dues hores i mitja, havia disfrutat un munt saltant i cantant ben acompanyat i, a més a més, rodejat i identificat amb més de 50.000 personas que no van parar de saltar en tota la nit.

Aspecte de l'escenari mentre sonaven els primers acords de Bad Medicine

Imatge final de Bon Jovi poc abans de la fi del concert

Per suposat, el millor moment de tota la nit van ser els 5 minuts i escaig de Livin' on a Prayer. Es increible l'energia que transmet aquesta cançó en directe i més quan hi ha tanta gent cantant alhora. També van ser molt contundents You give love a bad name, It's my Life i Keep the Faith i Raise your Hands i Bad Medicine van arrossegar a tot el públic. La vessant emotiva la van proporcionar In these Arms, Always i, sobretot, Bed of Roses on la presència d'encenedors i móvils va ser massiva. I finalment, per a mi menció especial per l'electritzant Runaway, el primer gran éxit de Bon Jovi, on el ritme imposat pels teclats farà que sempre sigui per a mi la millor canço de Bon Jovi, sempre amb el permís de Livin' on a Prayer, és clar.

Precisament sobre els moments en que va sonar Livin' on a Prayerva fer referència la noticia que va publicar El Periodico el día 2 de juny. Jordi Bianciotto titulava la notícia: "Bon Jovi commociona l'Estadi Olímpic amb una pluja d'èxits" i escrivia:

" S'acostaven les dues hores de concert i unes estrofes a cappella de l'èxit Livin' on a prayer per part del cantant, immediatament secundades pel públic, van insinuar que el final del concert s'acostava. Per dir-ho d'una forma aproximada, el vaixell insígnia del disc Slippery when wet (1986) va aconseguir arrossegar l'estadi sencer."

Per la seva banda, La Vanguardia titulava la seva notícia del dia 2 de juny sobre el concert de Bon Jovi amb un: "Bon Jovi arrasa"

Finalment, aquest va ser el track list del concert:

Barcelona, Spain - Olympic Stadium - 6/01/08

LOST HIGHWAY
BORN TO BE MY BABY
BAD NAME
RAISE YOUR HANDS
CAPT. CRASH
SLEEP w/ Rockin' All Over The World
RUNAWAY
BLAZE OF GLORY
WHOLE LOT OF LEAVIN'
IN THESE ARMS
CAN'T HELP FALLIN' IN LOVE WITH YOU - Elvis Cover
BED OF ROSES
WE GOT IT GOIN' ON
IT'S MY LIFE
FAITH
I'LL BE THERE FOR YOU - RICHIE VOX
HEY GOD
HAVE A NICE DAY
WHO SAYS YOU CAN'T GO HOME
PRAYER

ENCORE:
ALWAYS
WANTED
SATURDAY NIGHT
BAD MEDICINE w/ Shout